L’ombra del núvol

El fet de passejar fent cercles a l’entorn de la ciutat, sense pensar-hi, anant de fora cap dins; fa que, cada cop que marxo d’ella i m’endinso per llocs poc transitats, tot i haver-hi passat altres vegades, em captivi el sentiment d’estar descobrint quelcom nou. En uns minuts estic de viatge, al costat d’un bosc sec de sentiment amarg, interioritzant la seva remor que conviu amb el soroll per un costat, de les torxes fumejants. Entro i accepto la impotència. Reconec com és de fortuït el fet, en que les imatges apareixen quan l’experiència és improvitzada. L’entorn i la quietud de quan un es retira al bosc, contribueix d’una manera sosegada, a observar aquelles qualitats emotives del paisatge. Un paisatge pròxim i alhora desconegut, de terra tacada pels hidrocarburs. I retorno als mateixos indrets una vegada i una altra per seguir captant imatges d’un relat que sempre sento incomplet i que a la fi reconec que no vull que s’acabi.